Administrar

El penya-segat dels molins on pegava la mar i la droga

plaguetes | 15 Maig, 2011 16:36

L’associació de veïns d’aquesta emblemàtica barriada acaba d’editar un llibre sobre la lluita contra la degradació

 "En aquesta ciutat no està de moda recuperar les coses, sinó enderrocar-les", diu el jove historiador Albert Herranz. I fa referència a la seva barriada, el Jonquet, i a les lluites perquè fos rehabilitat i no tomat.  L'associació de veïns del barri acaba de publicar el llibre Salvem es Jonquet, en què s'explica la història de la barriada al llarg del segle XX. I com passa en les millors cases, està caracteritzada per l'especulació.

"Des de l'any 1906, en què l'Ajuntament ja tenia plans per enderrocar la barriada", explica Albert Herranz. "En el Pla Alomar de l'any 40, en què es preveu el passeig marítim, també s'hi té en compte. I l'any 70 encara no s'havia deslliurat d'aquesta amenaça", afegeix l'historiador. I és que, segons Herranz, "la barriada mai no fou estimada per arquitectes i urbanistes, ja que, amb les vistes que té, volien que fos per als rics".

Així que mai no s'hi feren grans inversions, amb l'objectiu que s'anàs degradant tota sola. Els veïns de sempre encara recorden padrins i padrines que es preguntaven: I creus que hi tindrem llum algun dia? I que hi arribarem a veure els carrers asfaltats? Tindrem més de tres ‘manxetes' on anar a cercar aigua?

Tot i que era un barri humil, els seus habitants mantenien l'orgull. Un veí, de nom Xavier, recorda: "Abans, els nostres carrers no rebien noms, sinó números. De fet, diuen que hi vingué de visita qualqú de Nova York i ho copià!".  Al llarg del segle XX, en el de les fotografies en blanc i negre, observam un barri de mariners. I amb molt d'ambient, juntament amb Santa Catalina. Precisament per recrear aquest barri idíl·lic, així com la remodelació del teatre Mar i Terra, la productora de TV La Perifèrica ha gravat un simpàtic documental (que es pot trobar i demanar a la pàgina www.laperiferica.com).

En aquest documental es mostra el relat, entre d'altres, de Pep Cortès. "El Jonquet i Santa Catalina estaven dividits, mes o manco, pel carrer que ara és Sant Magí. Hi havia quatre botigues, dos barberies, molts de bars... i hi circulava el tramvia!". Una zona d'activitat econòmica que, segons Cortès, "tenia tanta anomenada com el passeig del Born!". També comptava amb moltes botigues marineres (encara n'hi queda qualcuna). No debades, la relació del Jonquet amb la mar és íntima. Un altre jove historiador, Xavier Riutord, explica que "els jonqueters davallaven per les roques, arribada l'hora de dinar, i agafaven una cranca per posar a la paella". Tan senzill, tan íntim. Tant, que els veïns posaren uns cordes per davallar amb seguretat per les roques.

I és que el talús dels molins donava a la mar, espai que a partir dels anys 50 es guanyà per al ciment del passeig marítim. "I allà a dalt, als molins, hi entrà la droga", interromp ara Margalida Roselló, membre de l'AV del Jonquet. "A la zona de la murada arribaren a haver-hi 11 discoteques, amb tot el que això comportava. Els que coneixeu Son Banya... doncs, no quedava gaire enfora", diu Margalida Roselló.

Continua la història per boca de sor Carmen Garcia. "Vaig arribar com la quarta germana de la caritat. Però prest em vaig tornar sor colega. La droga tocà molt la barriada, i tota la ciutat. I aquí venien a comprar, perquè hi havia entre 30 i 35 punts de venda". I què vàrem fer, llavors? "Posàrem els noms, malnoms i adreces dels traficants als diaris... i vaig rebre una pallissa". Però l'esforç veïnal anà guanyant la batalla.

Un altre històric de la barriada, Felipe González, explica com entrà en contacte. "En Llorenç Tous em cridà i em demanà ajuda per fer feina amb els al·lots. Així que vaig anar a viure al carrer número 13. I record que quan venien els meus amics els oferia cervesa i Coca-Cola. I els deia que aigua no, per favor, que em costava molt d'anar a cercar-la". Però, més que l'anècdota de l'aigua, Felipe González recorda que vivia envoltat dels joves de la barriada, talment com el primer activista social de la barriada.
També el teatre Mar i Terra ("un teatre, dues barriades"), s'acabà rehabilitant, per abandonar definitivament "el niu de rates i rajoles caigudes" en què havia tornat en els anys 80 (Pere Amengual, Gorrete, Dixit). Inaugurat l'any 1907, diu la llegenda que el mateix escriptor Jules Verne assistí a la inauguració del Mar i Terra. El que sí que és segur és que, durant la fosca postguerra, el Mar i Terra tornà un menjador social per a les persones famolenques.  Així és el Jonquet. Però ja no hi pega la mar, en el penya-segat. 
I tampoc no hi pega la droga.

Ander Zurimendi | 15/05/2011 Diari de Balears

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS